Un diumenge d’hivern vaig tornar a Torrebesses. A fora de la cooperativa hi havia taules blanques amb porrons de vi negre. Al fons, cremava una xera. Per esmorzar hi havia mongetes i llonganissa.

Si fa no fa, la jornada de Camins d’Or Líquid al Segrià Sec era la mateixa de l’edició anterior: esmorzar, concurs d’allioli i visita al nucli antic del poble. Però hi havia quelcom diferent. No era la presentació, al flamant Centre de la Pedra Seca, a càrrec d’Isidre Preixens, de l’inventari de les construccions de pedra seca de Torrebesses; ni la participació local a “La Marató” de TV3; ni que les autoritats comarcals eren d’un altre color polític; ni que al migdia jugava el Barça contra el Santos brasiler. Què era?

Mentre bevia un quinto al Cafè Set –també conegut com el “bar dels quatre cantons”– mirant el Barça, ho vaig veure clar. Era que els Camins d’Or Líquid havien agafat fort, que eren una iniciativa consolidada, la mateixa de sempre, però en constant evolució. Il Gattopardo diria que tot canvia perquè res no canviï. Jo hi afegiria que tot roman igual, però res, mai, no és igual.