A Catalunya, aquesta mena d’invent maquiavèl·lic anomenat Espanya ens retorna com el cogombre. Qui no s’hagi llegit El Príncep, la doctrina política de l’autor Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, no pot entendre com en pot arribar a ser, de refinada i subliminal, l’estratègia dels estats per esborrar i aniquilar els pobles i nacions que no tenen estat. És per això, per aquest desconeixement de la tàctica pautada i sostinguda d’aniquilació, que encara hi ha catalans a qui sorprenen els atacs constants a la nostra llengua, cultura i tot allò que fa tuf de catalanitat. A mi, sincerament, allò que em sorprèn és que encara hi hagi gent al nostre país que pugui arribar a ser tan beneita. Em sorprèn i m’exaspera. Perquè la ignorància, no ja d’una amenaça, sinó d’una declaració de guerra ens debilita com a poble. No vull dir amb això que la ignorància sigui col·lectiva, no, no és això. Hi ha un bon grapat, una munió de gent que n’és prou conscient, d’aquest assetjament, però per guanyar al camp de batalla Catalunya necessita tots els soldats, de totes les edats i condicions. Sense divisions que ens puguin obrir vies, fuites d’aigua que enfonsin el vaixell. És talment allò que va deixar escrit Joan Maragall a La Veu de Catalunya l’any 1907: “I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d’ella que l’afany d’acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric d’una manera millor que abans”. Per sort per a Catalunya, sempre hi ha hagut patriotes que van entendre aquest missatge maragallià abans fins i tot de ser formulat. Gent de pedra picada que sempre han tingut clar on és l’horitzó i quin és el camí per arribar-hi. És gràcies a ells, a aquesta gent, que generació rere generació ha anat passant de mà en mà el testimoni patriòtic, que Catalunya encara camina amb pas ferm. Una mostra ha estat la celebració de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, que enguany es va encarregar al Centre Excursionista de Castelló. Pompeu Fabra, abans de morir a Prada el dia de Nadal del 1948, va encomanar moralment a la Unió Excursionista de Catalunya la missió de mantenir viva la flama de la llengua, a l’ordenació i l’enaltiment de la qual ell havia dedicat la seva vida. I és en resposta a aquesta demanda del nostre Fabra, lingüista i excursionista, que es va instituir l’any 1968. Des d’aleshores, cada any, pels volts del 20 de febrer, en memòria del seu naixement, es recupera la festa a través de la renovació de la flama de la llengua. Enguany, aprofitant la celebració del 89è aniversari de les Normes de Castelló, l’encarregat de la renovació de la flama ha estat el Centre Excursionista de Castelló. Gent del nord al sud de l’Ebre, així com també de les Illes, va anar a encendre la flama de la llengua a Prada i a dipositar-la a Montserrat en un acte patriòtic que hauria de deixar garratibats tots aquells que fan mans i mànigues per destruir la nostra llengua, que també com a llengua universal forma part del seu patrimoni.