Si volem, tots tenim un tros on plantar l’arbre de l’escriptura. Si volem, hi plantarem un arbre en forma d’article d’opinió, conte, novel·la, dietari, teatre, biografia o poesia. L’adobarem i regarem amb moltes i bones lectures, amb l’observació del que passa al nostre entorn o a dins nostre. En tallarem els llucs i esporgarem les branques sobreres, que no aporten res a l’arbre i en dificulten la creixença. Així mateix, deixarem créixer el brancam que ha de fer-lo llustrós i productiu. Perquè d’això es tracta: que l’arbre doni fruits. Uns fruits no materials, però que alimenten l’esperit de qui ha conreat l’arbre i de qui els llegeix.

De petit, em vaig enfadar amb un parent meu, el Josep del Bepón. Una tarda d’estiu, a la seva parcel·la de Gimenells, entre panissos i gira-sols, em va predir que jo mai no seria pagès. Amb el temps, he hagut de reconèixer el bon ull del Bepón. Però, com que no vull donar-li la raó del tot –perquè continuo sent tan tossut, o més, com quan era petit–, li manifesto que, en certa manera, sí que he acabat de pagès. I que conreo l’arbre de l’escriptura.