Tot i que, en general, sembla ser que els ajuntaments garriguencs no es troben en una situació desesperada, queda clar que la major part presenten un cert endeutament. Sovint, l’origen cal buscar-lo en l’escala de despesa en què es van instal·lar arran d’una situació d’efervescència immobiliària en què els ingressos per via de les llicències d’obra feien creure que allò era normal. L’assumpció acrítica i incondicionada dels projectes d’obra que entraven i que, en alguns casos, avui lamentem per innecessaris, excessius o banals, també s’expliquen per aquesta entrada d’ingressos (en forma líquida o de sòl) que suposaven i que permetien afrontar altres despeses que s’anaven assumint. En bona mesura, això s’explica pel dèficit de finançament municipal que hom clama fa anys i que entrega molts alcaldes i regidors a les mans d’aquell que es presenta amb la promesa d’uns quants bitllets, aleshores per fer coses, i ara, simplement, per rebaixar el forat. Però és la pròpia essència del sistema de finançament municipal i autonòmic la que porta la llavor d’aquest problema que, per exemple, el País Basc o Navarra es miren amb lleugeresa. Per tant, alegria financera durant una temporada, en part sí. Mal finançament, o encara millor dit, gestió de les engrunes, també. El pacte fiscal o l’estat propi podrien fer molt per resoldre aquesta disfunció estructural i que és a la base de la desgràcia. Per la banda dels ciutadans potser també hi ha una part de la solució en el sentit d’anar assumint que la capacitat dels ajuntaments té límit i que, malgrat paguem uns impostos, ha de retornar una certa implicació personal en la cosa pública. Tenir cura de tenir els carrers nets, no embrutar, fer un bon ús dels serveis públics, reciclar, esporgar els arbres del carrer, arreglar un camí, advertir d’una fuita, mal funcionament o mala pràctica, etc., no només hauran de ser bones conductes pròpies del passat o d’uns quants voluntariosos sinó que potser ens les haurem de replantejar com una necessitat.