Per a molts la migdiada és com un hàbit del passat, com ho eren anar al cine de La Societat, fer un Bitter Kas (amb alcohol), anar els diumenges a la Wonder o treure les noies a ballar. Els nous horaris de feina i la pèrdua de l’ajuda familiar ha anat convertint, amb el temps, aquest hàbit tan saludable en una anècdota humorística.

La migdiada, per a mi, és un estil de vida, una llança trencada en favor del terme de moda slow (lent). Fer una migdiada és tenir els collons de fer un pas endarrere per fer-ne dos endavant.

Una migdiada pot ser curta o llarga, al sofà, al llit, amb la roba posada o fins i tot amb pijama (els més exagerats); el més important és la necessitat de relaxació i l’oblit de tot el que ens amoïna, el que ens fa anar de bòlit, un moment de pau en tot el seu esplendor.

He de confessar que el motiu principal d’aquest article és que mentre l’estic escrivint no puc fer la migdiada i tinc al cantó la meva filla de 10 mesos que ja porta una hora adormida amb careta de felicitat, per als que després diuen que, als nens, se’ls ha d’ensenyar el bon hàbit de dormir.