La definició d’”autonomia diferencial en un model fiscal singular” per a Catalunya que exposa el PP en la seva ponència política que es debatrà en el Congrés que els populars celebren els dies cinc i sis de maig a la ciutat de Barcelona és, sense cap mena de dubte, una manera com una altra d’omplir inútilment uns papers que, de ben segur, passat el gloriós congrés, ningú no tornarà a llegir. Perquè què volen dir concretament amb “autonomia diferencial en un model fiscal singular” aquests senyors i senyores del Partit Popular? Personalment l’únic que se m’acut és la voluntat explícita d’intentar justificar l’injustificable tot volent-nos fer passar a tots com uns autèntics nicis. I com que no tenen en compte que, gràcies a Déu, la majoria de catalans no només sabem llegir i escriure, sinó que també hem après a descodificar els missatges, el perquè de tot plegat és que el PP –espanyol com és pels quatre costats– pretén fer-nos passar bou per bèstia grossa, amagant-nos –de forma val a dir que molt matussera– la seva voluntat real, que no és altra que ajudar Madrid a continuar munyint una vaca que s’anomena Catalunya.

No us heu preguntat mai per què el Partit Popular i el Partit Socialista –que ja sabeu que sempre van de la mà quan es tracta de preservar la unitat d’Espanya– defensen el concert econòmic del País Basc i en canvi no en volen saber res quan es tracta de defensar el mateix per a Catalunya? Per què aquest canvi tan incongruent de posicionament? Quan els ho pregunto obertament em diuen que, ai las, el País Basc sempre ha tingut els seus furs i que per això ells hi estan d’acord. Ai, Senyor, com els falta lectura a aquesta tropa! Primer: el País Basc no en tenia, de furs, sinó que era l’anomenat Regne de Navarra i Àlaba, la resta mai no n’havia tingut. Segon: els furs els van aconseguir mantenir gràcies a tres, tres guerres carlines! Tercer: Navarra va poder mantenir els seus furs gràcies a Franco, perquè, com que des del primer moment Navarra es va situar en el bàndol franquista, Franco va dir que la “fidelísima Navarra” conservaria els seus furs. I tercer: quan s’estava debatent la LOFCA (llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes) –aquesta llei que a Catalunya ens perjudica greument– va ser l’any que ETA va posar més morts damunt de la taula i, casualment, el País Basc –i a darrera hora– va aconseguir introduir una clàusula que els atorgava el concert econòmic. Aquesta és la realitat. I un altre punt encara: certament Espanya pot viure sense el País Basc perquè només representa un 6% del total del PIB, però de cap manera pot subsistir sense seguir munyint Catalunya, perquè aquesta representa més del 18,6% de tot l’estat espanyol. Per tant, Espanya no pot viure sense Catalunya. El que queda clar, però, és que Catalunya sí que pot viure, i molt millor, sense Espanya.