Fa pocs dies publicava un article a la contraportada del diari Segre on, sota el títol “La cova d’Alí Babà”, defensava la bona gent davant d’aquesta colla de lladres, farsants i estafadors que ens han aixecat la camisa. Em preguntava quin era el premi per a la bona gent que, humilment, seguia fil per randa les normes de bona conducta, que mai no havia allargat més el braç que la màniga, que sempre havia procurat estalviar un raconet per si arribava una malaltia... o per als fills...o per a un imprevist. Afegia que aquesta, la bona gent, ara no es podia creure que tot allò que pensava que estava consolidat, de cop i volta, podia desaparèixer. Em deia l’altre dia un pagès que aquesta crisi era la pitjor experiència que li havia tocat viure: “molt pitjor que aquella nit que em van fotre les oliveres que feia una setmana que havia plantat!”. I qui pagarà els plats trencats? Els conills, vet aquí, em deia el mateix pagès. I qui són els conills? Doncs tots nosaltres... bé, tots, tots, no.... ni el Rato.... ni tots aquests de Bankia... A aquests, no els passarà res, no cal que t’amoïnis, aquestes serps sempre tenen temps de fugir.

Fa pocs dies vaig llegir un llibre que ens guiava pels camins que ens van portar fins a aquesta crisi. L’estat del malestar, del doctor arquitecte per la UPC Jordi Bosch. És un treball que va ser guardonat amb el Premi de Divulgació Científica Humbert Torres 2011. És un magnífic llibre que analitza les causes i conseqüències de l’actual crisi econòmica, social i immobiliària, així com les contradiccions del discurs oficial. Segons l’autor, la crisi era previsible, es va predir i, el que és pitjor, s’hauria pogut evitar. Però la corrupció d’aquests que fan malbé el bon nom de la política i de la bona economia, els que són captius de la cobdícia, acompanyada d’un mal concepte de la globalització, van impedir qualsevol actuació. Segons l’autor, el resultat ha estat la substitució dels tres pilars originals de l’estat del benestar, de la democràcia, del capitalisme i de l’estat social per la corrupció, per la globalització mal entesa i la desigualtat.

I la solució per sortir d’aquest malson? Aquesta és la pregunta del milió. I la resposta? Qui té la resposta? Fins ara tots els economistes del món fan anàlisis del passat i fins i tot del present. Però del futur, fins i tot del més immediat, ningú en sap res. Potser perquè els cicles es repeteixen, o potser perquè també es repeteixen els mateixos errors. Que ningú dubti que ens en sortirem, d’aquesta. El que caldria, però, el que s’ha d’exigir és que els que viuen a la cova d’Alí Babà paguin pels errors comesos; per haver fet patir la bona gent, la gent que ha fet les coses ben fetes i que ara no dorm totes les hores que voldria.