Això de ser espanyol és ser miserable. I els pobles no en tenen cap culpa. Perquè viuen en la misèria imposada. Però si la funció d’un alcalde o alcaldessa és vetllar per la seua gent, per què no fa res per canviar-ho? De què tenen por? No sent vergonya d’ocupar la trona i limitar-se a gestionar misèria? Tant me fot a quin partit pertanyi. Plegui del partit si no responen a les seves expectatives. Per davant hi té la gent del poble, els que –com he dit abans– no en tenen cap culpa. Per què s’entesta a creure que els espanyols ens ajudaran a sortir de la misèria? No ho faran. No ho han fet mai al llarg de la nostra punyetera història. I no només no ens han ajudat mai, sinó que sempre que han pogut ens han amargat l’existència i han procurat eliminar-nos del mapa.

Qui li ha fet creure aquesta mentida que diu que ara hem de remar tots junts per sortir de la misèria? Això és d’una irresponsabilitat que no té nom. La gent de les Garrigues no som ells. La gent de les Garrigues es mereix que vostè lideri un posicionament clar per sumar el seu poble a la Catalunya que vol sortir de la misèria secular a la qual ens tenen sotmesos els espanyols des de fa segles. Malauradament potser no tindrà prou pebrots o ovaris per alçar-se de la cadira. Té por. I té por perquè, en el fons, li agrada la misèria. Gaudeix rebolcant-se per la misèria, com qui gaudeix des del sofà tot animant la Roja.