El Cogul ha aprovat una ordenança cívica destinada a elevar el llistó del bon comportament dels seus habitants. No és massa bona notícia que un poble de 180 habitants, dels quals una bona colla només hi són el cap de setmana i molts dels que hi queden són pensionistes, hagi de recórrer a la feixuga maquinària administrativa per aconseguir que la gent actuï d’acord amb els paràmetres de la bona convivència. Una de dues: o realment al Cogul hi ha un problema greu que no dóna alternativa o és que hi fallen els mecanismes habituals de resolució, és a dir, l’acarament directe del presumpte comportament incívic. En poblacions grans sovint es pot donar el cas que un veí que fa més soroll del compte se n’assabenti per la presència d’un policia o una notificació. El desconeixement i la distància entre la gent fa que el recurs fàcil sigui la via de la intimidació o la sanció. Però no deixa de ser trist que, en un poble on tothom es coneix, s’acudeixi a aquesta via abans del comentari amb més o menys determinació. En el fons, és un símptoma que la societat s’enfronta a un problema de pèrdua de pautes d’urbanitat que no patia una societat més rígida (per diversos motius que ara no vénen al cas) com la de tres o quatre dècades enrere. De ben segur que els dos principals transmissors de valors, la família i l’escola, s’hauran de plantejar de nou jugar un paper proactiu en aquest tema, no hi ha normatives i sancions que valguin contra allò que no està assumit des de petit. Ara bé, els territoris rurals, i també les Garrigues, partim d’un avantatge comparatiu respecte als espais de convivència més anònims i és la proximitat que ens dóna l’oportunitat de practicar la urbanitat d’una forma més diària i tranversal. Aprofitem-ho com un valor afegit i fem-ne bandera. La cordialitat és un element atractor de primer ordre que no val diners ni requereix inversions, només determinació educativa. I en el futur ens estalviarem més ordenances cíviques, almenys en aquest nivell.