El passat abril, a Santa Bàrbara, comentava a la Carmen, la Tere i l’Alfred, que, d’articles d’opinió sobre la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia, la desafecció política, els bancs o la prima de risc, els mitjans de comunicació en van plens. En van tan plens, que això ja és motiu perquè n’escrigui poc o gens.

En canvi, m’agrada escriure sobre els temes dels quals poca gent parla: les tomates de penjar, el bibliobús, el pa torrat escaldat, la pedra seca, la coca tapada de Sarroca, el centre del món de Juncosa, les festes majors o el Komando Garrigues. Sento que hi tinc més a dir, perquè em resulten coses properes, coses que formen part de mi.

Són, per a molta gent, coses petites. Coses que no mereixen titulars ni ser debatudes en les tertúlies. Però les coses petites són les veritablement grans. Perquè les coses petites sempre hi són, passen desapercebudes, però, al cap i a la fi, són les que ens ajuden a passar els dies i empènyer els anys. En canvi, la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia… avui hi són, demà –o passat demà– potser no hi seran.