A alguns pobles de la comarca és tradició “sortir a la fresca” les nits d’estiu. Al meu poble, Almatret, després de sopar els veïns baixem a baix al carrer, sovint fa tanta fresca que portem la jaqueta posada, però la cita és obligada durant els mesos d’estiu. Allí comentem les últimes novetats del poble, a vegades riem, cantem i ballem; d’altres, recordem temps passats. La qüestió és fer petar la xerrada fins a les dotze, hora en què tothom desapareix.

Per mi el més important és la relació que es manté amb els veïns als pobles; tots juguem amb els veïns més jovenets i tots escoltem les paraules dels més grans, que, emocionats, ens expliquen les seves vivències viscudes durant temps passats.

En aquest espai, “la fresca”, tothom hi té cabuda, la gent que van a passeig sovint s’aturen i es posen a la conversa per fer-la més enriquidora.

Enguany, igual que en anys anteriors, al final de l’estiu farem un sopar; soparem tots els veïns al carrer i acomiadarem l’estiu i guardarem les cadires fins a l’estiu que ve. Les nits d’hivern costaran de passar.