No és cap novetat que la crisi colpeja també, i fort, el món de l’associacionisme. Si tirar endavant entitats ja sempre ha estat feina voluntariosa i sacrificada, el panorama econòmic actual està posant contra les cordes la viabilitat de moltes de les associacions del nostre país. Ens trobem, d’una banda, amb una disminució, o eliminació, de les ajudes públiques, de les quals depèn el funcionament de no poques iniciatives socials. I, d’una altra, amb dificultats creixents per part dels socis per poder satisfer les quotes d’afiliació.

Aquesta pinça, d’administracions i de la mateixa base social, ens obliga, a totes les entitats, a plantejar-nos com ens ho farem per sobreviure. Si hi afegim el canvi cultural que s’ha imposat des de fa anys, segons el qual la implicació en el col·lectiu ja no és cosa ben vista entre el jovent i, per tant, els relleus a les entitats són autèntics miracles, no podem fer com si res, com si les circumstàncies fossin les mateixes dels darrers 30 anys. Si volem continuar presumint, com a país, de la força històrica del teixit associatiu, no mirar-nos impassibles com les entitats van agonitzant i morint. És hora de compromisos forts i difícils, que requeriran implicacions més actives, que són les més valuoses, que pagar quota. La crisi, econòmica i de valors, ha vingut per quedar-se i els temps de comoditat no tornaran. Toquen, de nou, temps de militància.