Vivim una època força inesperada. Estàvem tan avesats a tenir-ho tot pautat a les nostres agendes que, ara, la crisi ens ha agafat a contrapèl i amb el pas canviat. Els de la meva generació, els del seixanta, i els de les següents a la meva, els del setanta i vuitanta, vam créixer entre cotó fluix. Mimats, protegits, ben alimentats i gronxats per una societat que progressava, dormíem tranquil·lament en llits confortables, segurs que el món girava plàcidament al voltant dels nostres caparrons.

Estàvem convençuts que els nostres peus descansaven damunt d’una base sòlida, cimentada amb terra ben ferma, i que res, res de res, se’ns podia capgirar. Ho teníem tot dissenyat i controlat. I si alguna cosa canviava, evidentment, sempre seria per millorar el nostre present i futur, mai per anar endarrere.

Per això, perquè tot ho teníem planificat, la crisi ens ha agafat amb el cul enlaire. Hem revisat l’agenda i ens hem dit: “Però si això no hi és! Jo no tenia cap trobada amb la crisi!” El món, llavors, se’ns ha ensorrat sota els nostres peus i, pel que sembla, res no tornarà a ser el mateix. En certa manera es pot dir que ens van vendre un paradís que era només un teatre, una ficció, i ara és evident, ens sentim enganyats i decebuts.

En moments com aquests és quan es posa a prova la nostra capacitat de resiliència. Podem enfonsar-nos en una depressió, sotmetre’ns a una apatia permanent, entonar el mea culpa i pintar el paisatge amb tons negres com el carbó. És una opció. Us recomano, però, que mireu de posar-hi un polsim de sal i un pessic de pebre, i mireu de retrobar tot allò que potser ja teniu i que durant tant de temps no heu sabut veure.

La setmana passada, per exemple, vaig tenir l’oportunitat de poder ajudar uns familiars amb la matança del porc. Cada any em convidaven i, any rere any, els havia hagut de dir que no, que no podia perquè anava enfeinada, perquè havia de viatjar, perquè tenia reunions... Enguany, però, vaig pensar que ho aparcaria tot i acceptaria la invitació. Quin plaer! Poder compartir amb la família i els amics un bon esmorzar mentre rèiem i xerràvem de tot i de res, tallant la carn, lligant llonganisses, fent el tastet de la botifarra negra, remenant les olles de la xulla.

Aquests són els moments de felicitat. I això no es paga amb diners. Potser mai com ara hem sabut com la família i els amics n’eren, d’importants, de cabdals, en les nostres vides. Davant del foc, mentre torràvem el pa i fèiem córrer el porró de mà en mà, ens preguntàvem què seria de cadascú de nosaltres si no tinguéssim família ni amics. Mentre la cansalada anava canviant de color i es feia cada vegada més melosa, en aquella cabana de volta de les Garrigues, ens felicitàvem per tenir eines per defensar-nos contra una crisi despietada.