Últimament no dedico gaires hores a la televisió. No és una qüestió ideològica, sinó de temps. Estar-ne pendent, absorbir allò que explica…més aviat m’atabala. He de confessar però que a vegades em ve de gust endegar-la i veure què diu. Em fa riure, pensar i també plorar, però és puntual, sense compromisos ni rutines. La nostra relació és una mica incòmoda, sobretot durant els talls publicitaris, que semblen el motiu últim de la seva existència. La majoria són avorrits, repetitius, estúpids i d’un gust dubtós. Però n’hi ha de curiosos.

Quan enmig d’una bateria d’anuncis apareix una càpsula incomprensible, és gairebé segur que sortirà un cotxe o directament l’escut de la marca. Parlen de llibertat, d’amor, de plaer, de sensibilitat, d’aventura, d’instint protector i de qualsevol cosa amb tuf sentimentaloide que no sigui l’aire condicionat de regal o el pagament en 36 quotes.
Anys enrera hi havia un anunci sobre en Bruce Lee. Les seves metàfores respecte el cos i la ment eren impressionants, i amb aquella mirada que bascula entre el geni i la bogeria, sentencia: “l’aigua pot fluir o colpejar. Sigues aigua, amic meu”. Apareix un paisatge que representa l’infinit i el publicista et diu: “no t’adaptis a la carretera, sigues la carretera”. L’utilitari en qüestió és un tot terreny enorme.

I aleshores em pregunto si no estan incitant al caos, al desordre, al campi qui pugui. Perquè aquest és el missatge que transmet, em sembla. Xiuxiueja a cau d’orella: “compra’t un tot terreny de marca i fes el què et doni la gana. Passa de les carreteres i ves per on et marqui el teu instint de llibertat”. Ens estan proposant pujar sobre la vorera i fluir amb el nostre flamant tot terreny colpejant peatons innocents? Parlen de saltar-se els semàfors sense mirar i envestir aquells que s’interposin entre nosaltres i el nostre futur?

És clar que els anuncis els passen per tothom qui els veu, però estan pensats per als clients potencials. Aquest, per exemple, malgrat l’hagi de veure cada vegada que endego la tele, és clar que no el van fer pensant en gent com jo. (Malauradament no responc al perfil social que es pot permetre aquests trastos). El que em preocupa però, no és tant el fet de no poder comprar-lo, sinó la poca vergonya d’ensenyar-nos, a la resta, com ens tracten els més apoderats. Perquè en el fons, aquest discurs de la llibertat individual que se superposa a la resta, a banda de recordar-me Ciudadanos, és una exaltació del individualisme liberal del tot s’hi val. No parlo als qui s’han de comprar el cotxe, sinó a la resta. En front d’aquesta minoria que ha de marcar el seu propi destí, els altres hem de ser aigua per adaptar-nos-hi. Fluir i evitar ser colpejats per una colla de psicòpates al volant de tancs disfressats de civil. Com ens hem de veure!