És l’interès –l’egoisme– allò que mou els humans. Un exemple en carn pròpia el tenim amb les reaccions que han provocat dues obres faraòniques impulsades els darrers temps. D’una banda, la progressiva instal·lació de molins a diverses serres per generar energia. De manera general, aquests projectes han rebut una forta contestació social. N’hi ha que han protestat per l’impacte que causa al paisatge; d’altres critiquen el soroll que produeixen les hèlixs en moviment; alguns consideren que la seua alçada pertorba el trànsit de les aus i les despista. I quasi tots, que aquests projectes eòlics no són sinó un exemple més de les externalitzacions de la metròpolis envers la ruralia, per la via de transferir l’impacte mediambiental que té el seu consum (desmesurat) d’energia. La torna és el canal Segarra-Garrigues, que convertirà una bona part del secà en un paradís tipus jardins de Babilònia. Llegeixo al Som que amb les basses que es construiran per regular el cabal de l’aigua, les Garrigues esdevindrà la reserva hídrica més gran de tot el nou sistema de regadiu, amb 4hm3 d’aigua. El desert, doncs, convertit en molts oasis. I com bé denuncia el Som, això vol dir moviments de terres, destrucció de marges i canvi d’hàbitat per a no sé quantes espècies animals i vegetals. Un atemptat en tota regla a l’entorn natural. Ara, si feu una consulta entre els garriguencs, tindreu els següents resultats: el NO assoliria una victòria abassegadora sobre la implantació dels molins de vent (només els propietaris que han cedit terreny –i ingressat diners– els defensarien). El canal, en canvi, rebria un suport majoritari. No caldrien gaires estudis per interpretar ambdós resultats...