El 2 d’abril de 1938 plovien bombes a la comarca. Aquell dia seria, per a molts garriguencs, l’inici d’una barbàrie que duraria més de 40 anys. 40 anys en què, a més de les fuetades de la dictadura, tots els honors eren per als vencedors. Monòlits, misses, actes públics, plaques. Tot recordava, i en tot moment, qui havia guanyat la guerra i qui l’havia perdut, i els que l’havien perdut eren considerats de segona. Un cop traspassat el dictador, els vençuts tampoc van trobar, amb el nou règim, el reconeixement i record que es mereixien. Era un nou règim sorgit del ventre de l’anterior i que durant molts anys encara tindria quasi les mateixes pors i els mateixos tics que el d’abans. Només cal veure les dificultats, encara ara, per a la recuperació, identificació i dignificació de fosses comunes.

Per tot això, és importantíssim que, si bé des dels governs nacionals o estatals s’avança ben poc –per no dir que es retrocedeix– en la memòria històrica, almenys no fem el mateix a petita escala de poble o de comarca. Cal celebrar iniciatives dutes a terme per ajuntaments, Consell, entitats i historiadors, però encara som lluny de restablir el record. Ara fa 75 anys d’aquells bombardejos, però qualsevol dia, qualsevol any, és bo per fer-ho.