Quan un parla de les seves coses, i ho fa en termes elogiosos, és fàcil que li diguin que és pretensiós, presumptuós, propagandista.
Però, què passa quan aquest algú està convençut que aquestes coses són bones i dignes de ser elogiades? Se n’ha d’estar, de fer-ne propaganda, per por del que diran? O bé ha d’exposar el que pensa? Què ha de pesar més, la humilitat o la sinceritat? Si aquest algú escriu bé, o cuina millor, o viu en la terra on vol morir, perquè no podria viure enlloc més, no ho ha de dir? No ha de fer propaganda del que la seva terra li dóna, com l’oli de Sarroca, les ametlles d’Arbeca, els festucs de la Granadella, el vi de la Pobla de Cérvoles, la cassola de tros de les Borges i el braç de gitano de Cervià? No ha de fer propaganda de la pedra seca de Torrebesses, les pintures rupestres del Cogul, la banqueta de Juneda, el riu Set, les crestes de la Llena o el Mirador del Cingle de la Pena?
Clar que n’ha de fer. I si li diuen que és propagandista, pot respondre que la propaganda pot ser enganyosa, però també certa.