“Aquesta frase és falsa.” és la coneguda paradoxa del mentider que hom atribueix a Eubúlides de Milet (suposadament del segle IV a.C.). Diuen que Wittgenstein assegurava que no podia entendre com tants estudiosos s’havien trencat el cap intentant de resoldre-la, atès que aquesta afirmació gira només sobre si mateixa i no presenta cap dimensió extrafilosòfica.

Sigui un mer sofisma, sigui un constructe que estimula la comprensió del llenguatge, la paradoxa s’ha establert a casa nostra com a paraula-comodí, paraula-recurs, paraula-justificació de decisions que altrament no caldria justificar si qui les pren no n’hagués de retre explicacions públiques. Em refereixo a les retallades, la gran lletania dels nostres temps. És paradoxal que com més necessari és tenir unes estructures d’estat, posem per cas, menys es pot ajudar a constituir-les o reforçar-les. «És paradoxal —podria ben bé dir la consellera— que com més us necessitem, estimats mestres, menys us podem ajudar.»

La paradoxa no és interessant en absolut perquè no permet avançar en cap direcció. Refugiar-s’hi per justificar-se significa negar-se molt explícitament la possibilitat de cercar solucions. Significa un conformisme exasperant. Acomodaticis ho som tots una mica fins que el plat a taula perilla. Parlava fa uns dies amb un amic que col·labora amb Càritas al poble i feia esfereir el que explicava. Quan hi ha tantes “paradoxes” amb noms i cognoms, em sembla inadmissible qualsevol discurs justificador. La paradoxa aboca a un infinit irresoluble, que interessa només a qui ha fet lleis per protegir-se les “garrofes” i afavorir-ne l’acaparament.

Diem amb Espriu:
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l’or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d’encens al poderós.