Fa ben pocs dies passejava tranquil·lament per un poblet de les Garrigues i vaig veure com uns paletes força acalorats, entre cervesa i cervesa, es dedicaven a tapiar les portes i finestres d’una casa amb el consentiment i direcció del que suposo que n’era el propietari.
Vist això vaig començar a pensar en quina és la missió final d’una casa, suposo que coincidirem tots que no és cap altra que la de crear un espai protegit de les inclemències on poder menjar i descansar, sol o en família.

Llavors, quin sentit té tapiar una casa? El que la tapia ens està dient que no vol viure més en aquest lloc, alhora que tampoc vol que hi visqui ningú més.

El fet de tapiar condemna un habitatge al seu progressiu abandó, a un final lent i sense sentit que en la majoria dels casos ens porta a argumentar que és millor fer-nos una casa nova als afores del poble, amb grans finestrals i garatge, que no pas comprar i rehabilitar una única casa de pedra amb més de 100 anys d’història.
Així van els nostres valors i la nostra cultura...