Com que l’estiu és propens per sortir a l’estranger, una vegada ets al país de destí és inevitable fer comparacions coratjoses entre el que ells tenen i allò que tenim o vivim a casa nostra. Això sempre que la via de sortida sigui pel nord, perquè quan la via de sortida a l’estranger és per l’oest o pel sud, més que coratjoses, les comparacions toquen els pebrots. 

M’entusiasmen els pobles que de les quatre coses de patrimoni que tenen en fan bandera i un model de negoci. Com que fa tant de temps que ho tenen per la mà, han après a valorar allò que els envolta. Cada banc degudament situat sota l’ombra. Cada pedra que ha quedat dempeus en algun monument antic. Cada llegenda que sura en l’ambient. En aquests pobles saben que cuidar aquests detalls i la cultura d’acollida és clau per tal que els visitants se’n vagin amb una bona experiència i algun dia tornin o en recomanin la visita.

M’agradaria que això passés als pobles garriguencs. Hauríem d’aprendre a fer aflorar el valor de les coses que ens envolten i millorar la cultura d’acollida. Però això només es pot fer des de la base perquè la gent gran és tossuda i no hi ha res a fer. I la base és l’escola. I molts pobles no tenen les mires suficients com per emprendre una estratègia que permeti reobrir l’escola. Les mires acaben on sempre, en les protestes.