Llegia atentament la portada corresponent al núm. 352 de SomGarrigues i, malauradament, era un déjà vu. La problemàtica endèmica de la xarxa de comunicacions a la nostra comarca continua, o més ben dit, està mot lluny de solucionar-se.
En aquella edició, apareixien les poblacions de Cervià i Castelldans, que reclamaven a la Diputació de Lleida el manteniment de la pista que les uneix. Una institució que no ha estat capaç, i ja només parlo d’aquest segle, d’arreglar la carretera de Borges a Cervià, quan porta gairebé deu anys per realitzar el projecte de millora, sembla que aprovat, i que a hores d’ara continua estancat.
Però... i què passa entre la pista del Cogul i Granyena? I entre Bellaguarda i els Torms? I entre el Cogul i l’Albagés? I l’entrada al Cogul venint de Castelldans? I entre Cervià i l’Albagés? I entre l’Espluga Calba i els Omells de Na Gaia? I entre el Soleràs i la Granadella? Ja no solament faig referència al tema de l’asfaltatge, sinó també al fet que passar per alguna d’aquestes suposa obrir-te pas pel mig de la selva, les herbes t’impedeixen veure bé a les corbes i et deixen el cotxe tot ratllat. Torno a repetir la mateixa expressió que vaig escriure en aquesta columna d’opinió el passat mes de febrer de 2012: carreteres? Quines carreteres? Patètic, tercermundista.
Fa poc més d’un any (5 de maig de 2012) es presentava a la població de Cervià el Fòrum Garrigues, un espai de debat i reflexió sobre el model de comarca. Aquell dia es realitzà la primera jornada temàtica de treball dedicada a la xarxa de comunicacions i transport públic (tingué continuïtat en una segona jornada celebrada a la Granadella). D’allí sorgiren propostes per a la millora, la majoria d’aquestes, per no dir totes, no han estat reeixides.
Ja no comento res del tema de Juneda i les famoses rotondes, de les queixes dels veïns, de semàfors dissuasius o de les víctimes per accidents. El 25 d’agost apareixia al diari Segre un article titulat: “Uns tant i els altres tan poc”, amb referència a les 22 rotondes que hi ha entre Lleida i Alfarràs (25,9 km) i les 5 que se n’esperen des de fa anys entre Lleida i les Borges Blanques (25,6 km). I això que es tracta de la “Nacional”, no de simples pistes municipals, que ja s’ho faran els que hi passin.
A les Garrigues tenim un quist des de fa molts anys amb el tema de les xarxes de comunicacions. Una bossa tancada que ha malmès una estructura. No sé si per error en la previsió del desenvolupament de les nostres infraestructures o per causes espontànies, és a dir, que no n’hem sabut més. El problema és que el tema ja ha degenerat cap a la fibrosi quística.
No sé si haurem de fer servir el bisturí i extirpar-lo o simplement amb antibiòtic anirem passant. En tot cas, espero que algun dia els meus fills puguin anar a qualsevol lloc de la comarca amb unes carreteres com cal.