Tornen temps d’èxode per als joves de la comarca, que amb molt d’esforç de les famílies, s’han format. Durant uns anys, aquesta tendència tan forta fins a principis dels anys 90 semblava que s’havia frenat i s’aconseguia fixar-ne una part. Les condicions respecte a aquella època han canviat, però. En aquell moment, anar a treballar a la ciutat era un privilegi, un senyal d’ascensió social. Avui, en canvi, és una obligació forçada per la falta generalitzada de treball.

En els darrers deu o quinze anys, s’havia entrat en un nou paradigma per a molt jovent en el sentit que l’èxit social ja no era tant tenir una bona feina a Barcelona, Lleida o Tarragona com poder exercir en un treball plaent en un entorn més proper i de més qualitat. Talment, l’auge que s’ha produït amb els productes de proximitat, es pot dir que en benefici de comarques d’interior com les Garrigues, ha començat a posar de moda les “feines de proximitat”. Però la crisi ha colpejat fort per aquesta banda i, ara per ara, molts joves no poden plantejar-se altra cosa que marxar a l’estranger.

Això es pot donar com un fet inevitable o definitiu o mirar-s’ho com una oportunitat per a ells per ampliar els coneixements i la seua visió i, mentrestant, anar posant les bases per tal que, a mitjà termini, es pugui revertir la situació i recuperar una part significativa d’aquest potencial humà: potenciant les xarxes socials, creant caliu en l’àmbit de cada poble, creuant contínuament informació en línia sobre les ofertes de feina i les formacions dels joves exiliats, etc.

En definitiva, no perdent el contacte, de manera que en qualsevol ocasió sigui possible el retorn d’una part d’aquest valuós contingent. Sense cap dubte, el pas per un altre país els farà més preparats per al món global i interdependent en què ens trobem. I podem estar ben segurs que aquells que realment tornaran donaran un valor més exacte al factor proximitat.