Durant els primers dos-cents anys de la Il·lustració, la majoria de filòsofs pensaven que la idea de societat era contrària a la naturalesa humana. Creien que l’home era solitari, egoista i anàrquic per natura. Allò natural és la lluita de l’individu per autoabastir-se sense haver de dependre de ningú, de manera que tots els altres comportaments i conductes socials són una creació de l’home. 

En aquest sentit, Montaigne ja sostenia a finals del segle XVI que l’ésser humà viu en societat perquè ho necessita i no perquè li agradi, de manera que si el deixéssim ser totalment lliure, preferiria estar sol. Si per contra l’home accepta viure en societat és a canvi de rebre suport, ajut o força per part dels qui l’envolten. El preu que ha de pagar és alt: renunciar a molts dels seus desitjos personals. Per tot això aquest pensador francès sostenia la necessitat de deslliurar-nos dels llaços que ens lliguen als altres i els altres a nosaltres perquè cadascú pugui viure a la seua manera i aconseguir que la seua satisfacció depengui exclusivament d’un mateix. Tanmateix reconeix que aquesta independència és inútil perquè per assolir el benestar i la plena satisfacció l’home necessita el reconeixement i l’acceptació dels altres.

A partir d’aquesta idea de l’essència solitària de l’home apareixen en la història del pensament dues tendències completament oposades: una que combatrà aquesta teoria i una altra que la glorificarà. Al segle XVIII Kant dirà que cal combatre aquest home solitari perquè si no la humanitat no podrà subsistir. És possible que l’home tingui béns sense necessitat que existeixin els altres; pot tenir fins i tot domini sobre la seua herència, terra o animals, sense que existeixin els altres, però com pot tenir honors, en el sentit de ser aplaudit, glorificat o admirat sense algú altre? El que està clar és que viure en societat és una conducta apresa i que la societat aporta l’honor que aquest necessita per a sentir-se complet. Serà Rousseau qui dirà que la naturalesa humana consisteix a sentir-se incomplet en soledat.

Precisament els estudiosos i les estudioses que formem el Centre d’Estudi de les Garrigues, entitat que neix oficialment l’any 2002, creiem i defensem aquesta filosofia en el sentit que necessitem el reconeixement, la consideració i l’aprovació dels altres per sentir-nos complets. Com a individus que estudiem, analitzem, investiguem, escrivim i treballem per i amb la nostra comarca, necessitem que hi hagi algú que ho valori, que ho reconegui, que ho aplaudeixi, com una condició de la nostra humanitat. Les tasques d’estudi, recerca, classificació, inventari i catalogació de la identitat patrimonial, històrica i cultural de les Garrigues que es realitzen des del CEG només tenen sentit, com deia també Hegel al segle XIX, amb l’admiració d’un altre. Tot el treball que es realitza, des de reunions, trobades, taules rodones, conferències, jornades, publicacions, sortides, exposicions no són res sense aquest reconeixement social.

De manera similar a Aristòfanes, que se sent incomplet fins al dia que algú li diu “ets Aristòfanes, jo et conec”, els estudiosos/es garriguencs/ques necessitem els altres no per a utilitzar-los, sinó per a no sentir-nos incomplets o mutilats. Així, la voluntat de promoure la conservació, defensa, transmissió i divulgació dels senyals identitaris i patrimonials de les Garrigues arriba a tenir sentit plenament, de la mateixa manera que l’organització i la participació en activitats culturals directament relacionades amb la nostra comarca, siguin del tipus que siguin, o l’impuls per a la constitució i la gestió d’un museu o fons patrimonial propi de la comarca. Les Trobades d’Estudiosos de les Garrigues, enguany les desenes a Fulleda, són una oportunitat perquè ens sentim entre tots més complets, més realitzats, més identificats, més satisfets i, en definitiva, més feliços de ser i sentir-nos garriguencs.