La néta, d’uns catorze o quinze anys, viatja mig estirada al seient del darrere del cotxe. Son pare condueix i sa mare parla malament de sa cunyada. És migdia. A Puiggròs els espera bon dinar. La noia parla amb els seus companys a través de Whats-app i no presta atenció al paisatge de l’AP-2. Aviat prendran la sortida de les Borges Blanques. Per a la noia, el Món entre Barcelona i cals padrins de Puiggròs no existeix. Senzillament és un fragment de temps passatger dins el cotxe.

Quan arriben la padrina baixa a rebre’ls amb davantal. Li diu filla, li fa dos besos i una carícia. La noia, en canvi, sent una mà humida que fa olor de paella. Mentre dinen explicarà quatre coses. Dirà ves sí, “bueno” no, no encara... La percepció del que l’envolta canviarà sense adonar-se’n quan a les postres prendrà una ametlla torrada un pèl amarga. N’haurà de menjar dues més per treure’s el regust. I aleshores, un impuls la durà a mirar com cau el sol de tardor per darrere el vidre de la balconada, i la textura dels arbres li farà comprendre que no és el mateix anar de Barcelona a cals padrins de Puiggròs, que tornar de cals padrins de Puiggròs a Barcelona.