La Generalitat ha activat recentment un sistema pel qual pot consultar-se en qualsevol moment l’estat de tramitació dels parcs eòlics al territori català. Mostra un fet que resulta concloent: totes les centrals que estaven en stand-by han rebut l’impuls definitiu en els darrers mesos; i no només això, apareixen sobre la taula nous emplaçaments a la comarca, que amb això ja pot acollir potencialment entre tres i quatre cops els aerogeneradors que hi ha ara en servei. Paradoxalment, mentre les tramitacions avancen a bon ritme, els dos darrers parcs beneficiaris de la famosa prima, Solans i Auliver, han estat descartats per les promotores per falta de finançament, renunciant així a la prima, peça clau de la seua viabilitat.

Davant aquesta contradicció entre realitat econòmica i marc legislatiu actual (que, atès el context elèctric espanyol, no millorarà en anys) i allò que constaten les tramitacions i el manteniment de l’interès de les eòliques per anar cobrint tot el territori garriguenc, sorgeix la sospita inevitable: s’està generant un mercat de futurs? Unes expectatives sobre uns sòls d’escàs valor que una vegada completats els expedients esdevenen d’un “cert” valor? Ho hem vist molt clarament amb el sòl urbà i urbanitzable i amb els pisos i habitatges.

Durant molt temps se’ls ha donat un valor fictici per incrementar el valor dels actius dels seus tenidors i quan la bombolla ha implosionat ha calgut crear un banc dolent, pagant tots. Ara mateix, la major part de les promotores eòliques estan o acaben fent cap a mans d’entitats financeres i fons d’inversió, cosins germans dels que han dut el país a la crisi econòmica que patim. Ara, en nom del medi ambient, acaparen emplaçaments per a projectes eòlics, demà ho faran per al fracking i ahir ho van fer amb les perifèries urbanes. La història es repeteix.