N’hem parlat moltes vegades, de la necessitat de definir un model de comarca per a les Garrigues, de saber què volem ser quan siguem grans. I sembla que en els darrers temps, poc a poc, diferents agents van confluint en un consens basat en el patrimoni, el paisatge, la cultura i la gastronomia. La fórmula sembla més o menys clara, però el camí per fer-la rutllar i consolidar-la és difícil, més encara en temps de crisi com l’actual. Una crisi que, tot sigui dit, si bé suposa un fre a la posada en marxa d’iniciatives en aquest sentit, és a la vegada un antídot a grans projectes aliens i incompatibles amb aquell model dels quatre elements.

Com dèiem, el camí és difícil, però només falta que, des del propi territori, hi hagi qui ens posi més traves a les ja normals que poden tenir totes les comarques. Com s’entèn, si no, que mentre per una banda promocionem les banquetes del Canal d’Urgell com un espai privilegiat de passeig, l’entitat gestora de la infraestructura en tiri a terra els arbres i desfaci la gràcia dels seus camins? Tant costa fer compatible una actuació de millora del reg amb el manteniment d’un espai amb més de 100 anys d’història? On és, ja no la coincidència en el model, sinó la mínima sensibilitat atribuïble a qualsevol persona que pugui veure el valor natural del Canal?

Entre una cosa i l’altra, entre herbicidacions, tales massives i altres actuacions maldestres, no sabem pas què en quedarà d’aquests passeigs. Una cosa és clara: la major part d’aquests mals no tenen marxa enrere. O ens posem a defensar-los amb ungles i dents, o ja ens en podem anar acomiadant.