No, la Casa Canal, tal com popularment s’anomena la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell, té una sèrie de drets que la resta de persones i administracions no tenen. Pot tirar endavant una obra de l’envergadura que suposa revestir dos quilòmetres amb caixer prefabricat –per afectació de terreny, per pressupost, per durada, per dedicació de recursos tècnics i humans–, i no li cal cap permís, llicència ni cap mínim projecte, perquè “és d’interès general”. Com si fer carreteres, línies elèctriques, carrers, canalitzacions de gas, clavegueres o un etcètera gairebé infinit no fossin “d’interès general”, amb la diferència que qui les impulsa són ajuntaments, consells, diputacions, la mateixa Generalitat o qui sigui, sempre que no sigui, és clar, la Casa Canal.

Un organisme que es pot permetre el luxe de comunicar actuacions per valor de milers d’euros amb una telefonada i engegar, sense més, com si les coses i els procediments fossin “com abans”, “com s’havien fet sempre”. Pel dret que dóna existir abans que tots els altres, incloent els que han de demanar llicència d’obres a l’ajuntament per refer un lavabo o canviar una biga. En aquest cas, però, la llibertat absoluta de moviments i la immunitat burocràtica de què gaudeix aquest antic organisme encara té una altra particularitat: inclou poder ignorar allò que la comunitat, en el sentit més ampli (posem per cas, la unanimitat d’un ple municipal), un dia va acordar que constituïa un bé comú, valuós per a tothom i, fins i tot, hi va dedicar diners a promocionar-lo.

Efectivament, un municipi va declarar “bé d’interès local” quelcom que ara ha estat literalment destruït: la banqueta arbrada del canal. Com ho són, per igual raó, moltes façanes o edificis que igualment tenen “amo”, amo sotmès a una sèrie d’obligacions pel fet de ser posseïdor d’un element que s’ha considerat valuós. Per cert, la Casa Canal té la gent assegurada, paga cadastre, o tampoc? Fins quan?