No és la primera vegada que marxo un temps a un un país estranger, però sí que és el primer cop que anar-me’n és per a mi l’única alternativa vàlida. Fins ara he viatjat com a turista, com a estudiant, com a periodista en busca de temes d’abast internacional... Però avui la sensació és més semblant a la de ser immigrant. No marxo ben bé per gust. Està clar que una temporada a fora té molts aspectes positius i que els aprofitaré, però no marxo només en busca de noves i estimulants experiències. Marxo perquè l’índex d’atur juvenil està al 27% i segueix pujant. Perquè visc en un país que retrocedeix a cada decisió política, des de l’avortament fins a la llei de seguretat ciutadana. Perquè el meu govern rebaixa la pressió fiscal a casinos i ofega autònoms i emprenedors. Perquè amb els meus impostos s’enriqueixen corruptes que després ens retallen la sanitat i l’educació públiques. Marxo pensant que vull tornar, però que el país que deixo no és el país en el qual vull viure.