Fer-se una casa al poble avui és un bon mal de cap. És cert que aquesta afirmació no diu res de nou i que amics i coneguts que ja havien passat per aquest “tràngol” m’ho havien avançat, però fins que no t’hi trobes no ets del tot conscient d’aquesta dificultat.

En primer lloc, tal com vaig relatar en aquest mateix espai ja fa uns mesos -o potser ja fa un any-, els obstacles comencen ben aviat, quan et disposes a buscar una casa per rehabilitar o bé un terreny per poder-hi construir. És complicat, complicadíssim que ningú et vulgui vendre res i molt menys encara a un preu (mig) raonable.

En el supòsit que tinguis un cop de sort i després de mesos de cerca acabis trobant alguna cosa, els problemes continuen, i ho fan en forma d’entitat bancària. A aquestes, quan els parles de dur a terme una autopromoció se’ls posen els pèls de punta. Els requeriments de tot tipus per concedir-te una hipoteca són infinits i el control sobre cada cèntim prestat sorprèn, sobretot si et pares a pensar en com anaven les coses fa un parell d’anys.

Superats aquests dos “petits” esculls toca el torn de l’ajuntament i l’extens full de normatives i condicionaments (POUMs haguts i per haver, llicències d’obra maquiavèl·liques, instal·lacions i serveis complicats de dur a terme, etc.). N’hi ha un tip de tot plegat!

I encara no hem parlat de la casa. La tria i compra dels materials, l’entesa amb els paletes i els altres gremis professionals, les hores necessàries per fer totes les gestions i l’administració d’uns recursos sempre escassos, tampoc resulten tasques gens senzilles.

Bé, si ja heu passat o esteu passant per tot això m’entendreu perfectament. Si no ho heu fet encara, no us voldria posar pas la por al cos. Tot i els entrebancs, aquesta és una carrera d’obstacles de la qual tothom se n’acaba sortint. Ara bé, hauré de donar la raó a Els Pets quan canten allò de “La vida és bonica però complicada”.