Aquesta és la darrera carta anglesa que us escric en una secció que ha durat uns quants anys. Aquestes cartes han anat perdent força a mesura que aquest català anglòfil s’ha anat atansant més. Durant aquests anys he enviat aquests escrits sense importància sobretot de Catalunya i Anglaterra, els dos racons del món que m’han marcat més la manera d’entendre el món. En aquesta columna sovint he airejat el paradís perdut d’una Catalunya que vaig deixar als 21 anys, possiblement un retrat distorsionat pels paranys de la memòria i la melassa de l’enyor; una realitat que potser només existeix dins del meu cap. Les meves opinions sobre el tractament del nostre passat col·lectiu, especialment de la guerra ençà, i sobre afers municipals de vegades han resultat controvertides, fins al punt que algun lector s’ha arribat a enfadar. I això sap greu, especialment en la nostra raconada on ens coneixem tots, i on quan els nostres pares baixen pel darrer pendís ens xoquem amb força les mans suades i ens acompanyem el sentiment perquè els que som de poble és com si fóssim tots de família. Aquestes cartes també han arribat a la seva fi perquè, ai, m’he fet gran: les responsabilitats familiars s’han menjat el matís irònic del jove despreocupat que potser encara guaitava temps enrere. Aquest pessic de pebre necessari en l’observació incisiva i distesa ara a mi me l’han esbravat les cabòries pròpies. Promotors urbanístics agosarats, batlles condescendents, salvadors de pàtries, franquistes demòcrates, respireu tranquils; aquestes cartes tampoc no us faran més nosa.