Per molts anys al Consell de Redacció i a tot l’Equip Tècnic del SOM pel seu magnífic treball, que ha estat mereixedor del Premi a la millor publicació de premsa comarcal en català. Un reconeixement que ens ha de portar, a tots, a sentir-nos orgullosos, un cop més, del que es fa a la comarca, i a nivell personal, voldria agrair la confiança –i permeteu-me celebrar la ínfima part que em pertoca– per deixar-me escriure de tant en tant.
De fet, la píndola d’opinió que volia donar en aquesta columna anava sobre la premsa local i el premi m’ha refermat, encara més, sobre la necessitat de fer-ho.

El passat mes de maig vaig assistir a un interessant debat sobre els “ets i uts” del funcionament diari de les revistes locals. Una taula rodona integrada per vuit publicacions ponentines: quatre del Pla d’Urgell, tres de l’Urgell i una garriguenca, el butlletí El Cérvol, de Cervià de les Garrigues.

Es tractava, ni més ni menys, de parlar del present, passat i futur d’aquestes eines que serveixen de cohesió social i cultural a les poblacions que s’editen. Malgrat que els eixos de diàleg fossin els típics i tòpics, cal dir que ens és molt costós poder-ne parlar junts i, així, recollir idees noves, encarar problemes conjunts, fer intercanvis d’articles o revistes...
La primera part del debat fou més aviat una teràpia de grup, parlant de la importància de les revistes locals com a eines d’unió, participació, integració, opinió, de fer poble, de llibertat d’expressió, però també serví per posar damunt la taula les peripècies econòmiques i enginys comptables per poder sobreviure, la constant tasca de reinventar-se o de reactivar-se, l’acceptació o no, de les noves tecnologies de la informació, així com el seu ús o abús, o, finalment, el tema tan gastat de la successió o la regeneració de les juntes respectives.

Però el que m’interessava eren les propostes, els reptes de futur de les revistes locals. La conclusió fou la més òbvia possible, però a l’ensems la més difícil d’aconseguir: la lluita per la continuïtat, el repte que cada quinze dies, cada mes o cada dos mesos el número següent de la revista, el butlletí o la publicació ha d’arribar a les cases i amb el format més interessant possible. Un desafiament i un estímul que et suposa posar en marxa tot un engranatge per cobrir els màxims fronts possibles.

Estic segur que el repte més gran l’amic Florensa, Miquel Andreu o la resta dels responsables del SOM, per posar l’exemple més proper, torna a aparèixer cada quinze dies, de vegades potser amb més relaxament i altres amb els telèfons traient fum perquè ha fallat algun col·laborador o perquè el reportatge o l’entrevista no s’ha acabat de lligar.
Aquest al·licient, aquest incentiu tan senzill i tan complicat alhora, tan inqüestionable, tan evident, continua essent el repte prioritari de qualsevol de les revistes locals. Sabria molt greu que aquella flama, aquell sentiment de pertinença, que és poder llegir una revista local, s’extingís.