Era cap al tard i anava d’Albatàrrec a Llardecans amb el cotxe. El sol començava a pondre’s. El groc dels camps prenia més protagonisme. I llavors va sonar una cançó que és una adaptació musical de les cartes que Màrius Torres va escriure a la seva estimada Mercè Figueres (Mahalta). I encara que el poema musicat està ambientat lluny del paisatge que m’acollia, em va semblar que Màrius i jo parlàvem, escoltàvem i sentíem la mateixa cosa.

I que la carta hauria pogut parlar d’una visita a un poble de les Garrigues poblat de rostres amics. Que a banda i banda de carretera, dos pagesos, com dos vells patrons, governaven tractors que relliscaven, mansos i lents, mar groc endins on un somni vençut, però immortal, reposa sota nobles masos antics. I que els núvols de terra que s’alçaven al llaurar volaven de cor a cor ensems, fent que la pau humil de cada dia, agafada en les nostres mans i els nostres cors, ens dugués a la pàtria del temps. Així és la bona poesia. La que et parla de l’experiència concreta projectable a altres temps, a altres instants, a altres paisatges. Només cal escoltar la teva aigua, tremolosa i amiga.