Ja fa ben bé un parell d’anys que a les Garrigues hi ha una hegemonia del discurs sobiranista, tant a nivell social com institucional. En són prova les contínues i massives iniciatives que s’estan duent a terme recentment (conferències, assajos de V baixa, caminades, marxes de torxes) i no tan recentment (consultes sobre la independència, manifest “Estem preparats”, mocions aprovades a molts ajuntaments). Si bé les Garrigues sempre han estat un petit graner d’independentistes, és ara, a la segona dècada de segle, que aquest discurs, amb tots els seus matisos interns, ha esdevingut central a la comarca. I sempre s’ha manifestat d’una manera cívica, inclusiva, pacífica i democràtica.

Per contra, alguns pobles han estat objecte, darrerament, d’actes incívics contra simbologia o elements urbans. Màstils tallats, estelades cremades, pintades amenaçadores. No deixaria de ser, en certa manera, l’altra cara d’una agitació independentista que també es plasma, i s’ha plasmat, en actes similars. La diferència, però, és que darrere de les pintades, a un costat hi trobem un moviment ampli, amb gran suport social i amb un llarg currículum d’actes públics i presentació d’arguments, i a l’altre costat això no ho trobem, cosa que denota la poca força discursiva i el poc arrelament d’aquest espai.

La marginalitat, però, no és en si mateixa un element deslegitimador. Bé que ho era l’independentisme no fa tants anys. Allò que sí deslegitima, a part de les formes, és la naturalesa de qui signa aquestes accions. Per pocs que siguin, no podem tancar els ulls al caràcter ultradretà i xenòfob d’aquests grupuscles, perquè llavors l’escenari ja no és una competència política entre independentisme i espanyolisme, sinó entre demòcrates i antidemòcrates. Situem proporcionalment cada cosa al seu lloc. Afortunadament, els primers som la immensa majoria. Vetllem perquè així continuï sent.