Un restaurant de la Granadella ofereix als seus clients una carta d’olis a partir de tres tipus d’oli concebuts per a maridatges amb diferents menges. Sens dubte, una expressió pràctica d’això que anomenem oliturisme i que no és altra cosa que vincular la producció bàsica de la comarca al sector dels serveis a les persones i, en aquest cas, a la restauració.

La iniciativa dóna continuïtat al treball que engegà anys enrere en la mateixa línia un restaurant de les Borges, avui desaparegut, i que tal vegada féu de llança primerenca de tota aquesta estratègia que ara, finalment, va prenent cos de la mà del sector privat. Efectivament, l’oliturisme agafa embranzida i ho fa a partir d’aquest sector privat, que, al cap i a la fi, és l’agent essencial i la principal garantia del bon dimensionament, atès que s’hi juga els seus diners i en certa mesura el seu futur a curt, mitjà i llarg termini. Un sector que comprèn i vincula pagesia i sector serveis, però amb una repercussió immediata, tal vegada més gran sobre els segons, cosa que pot fer pensar a les cooperatives, molins (i també cellers) que potser en són agents colaterals.

En aquest sentit, seria bo que aquests productors, primera baula de la cadena, fossin conscients que en l’estadi final de tota l’estratègia hi ha un reforçament de la marca, que és la que permetrà recollir els fruits en el camp de la comercialització. Evidentment, una comercialització que ha de ser objecte d’una planificació a nivell individual, pensada, agressiva i global. No hi ha dubte que la idea del restaurant de la Granadella és l’exemple que han de seguir la resta d’establiments de semblants característiques, encara que sigui per complementar la discutida normativa sobre etiquetatge de l’oli a taula, que ha suposat la desaparició dels setrills i que, beneficiosa o no, si més no té la facultat d’identificar el producte.