Ha tingut lloc en un petit poble, a Bellaguarda concretament, una trobada d’escriptors i crítics literaris que ha passat relativament desapercebuda, fet que no és estrany tenint en compte el gremi i la matèria. Tanmateix, l’encontre és rellevant i, sobretot, ho pot arribar a ser en el futur, no només si té continuïtat –cosa que, de per si, ja en multiplicaria els efectes–, sinó perquè proveeix d’inspiració i material aquell personal, aficionats i professionals, que són un dels principals agents i creadors simbòlics d’espais i territoris viscuts o percebuts.

La poesia, la pintura, la literatura i les arts escrites i figuratives en general són a la base de qualsevol comunitat humana que s’autoreconeix com a tal a partir d’uns elements en comú, principalment a partir de la representació artística d’uns paisatges. I, en aquest sentit, les Garrigues, tot i disposar afortunadament d’alguns noms que, cal dir-ho, han fet la seua feina i prou que es nota, no hem tingut figures de primer nivell a escala nacional que hagin situat aquest tros de país prop dels llimbs del seu univers simbòlic.

És el cas dels Pallars de Pep Coll o Maria Barbal, les Garrotxes dels pintors impressionistes, les Terres de l’Ebre d’Artur Bladé o Carranza, o la Mequinensa de Jesús Moncada, per posar alguns exemples. I no parlem ja de l’imaginari que van constuir, en l’àmbit de país, els pintors romàntics posant el focus en indrets verds, frondosos, muntanyencs. La Catalunya humida com a sinònim de paisatge bonic ja fa temps que és una identificació automàtica a les ments de quasi tots els catalans i catalanes.

Aquí, la identificació amb un imaginari encara no ha passat, però pot esdevindre’s en qualsevol moment, quan un autor d’èxit situï la seua obra en aquests paratges. Amb l’organització d’esdeveniments com aquest, és evident que se sembra una petita llavor i, per això, cal felicitar-ne els promotors.