Léopold S. Senghor fou un dels polítics i intel·lectuals més importants de l’Àfrica del segle XX. Primer president del Senegal va escriure una munió de llibres i articles que han deixat una gran empremta en el pensament polític d’arreu del món. En una ocasió escrigué, citant un vell proverbi africà: “A la selva quan dos elefants es troben, és igual que juguin o que es barallin, qui en pateix les conseqüències és l’herba que està sota.” La frase ve a tomb arran de la situació política que vivim. Dos presidents es barallen –o almenys ho fan veure–, però qui en pateix les conseqüències som tots els ciutadans, els de Catalunya i els d’Espanya.
Avui molta gent es pensa que el que està passant comença a semblar teatre i del dolent. La dreta catalana, espanyola i europea té els mateixos interessos i els defensa arreu. Si analitzem les votacions i acords produïts en ajuntaments, diputacions, parlaments de Catalunya, d’Europa o de l’Estat veurem que, tot i algunes discrepàncies puntuals, coincideixen en els més diversos temes: la política de retallades en sanitat i educació, l’obsessió pel dèficit pressupostari, la relaxació en el control del frau fiscal, el desmantellament de l’estat del benestar i dels serveis públics, les privatitzacions indiscriminades, la laminació silenciosa dels drets civils...
Per què ara, doncs, no es posen d’acord per treure’ns de l’atzucac en què ens han posat per la seva incapacitat de parlar i pactar? Doncs perquè ja els va bé. Volen mantenir atiat aquest foc durant uns mesos perquè a uns i altres els interessa, ja que en un any tindrem eleccions al Parlament de Catalunya, als ajuntaments i a les Corts Generals. La dreta espanyola es mostra bel·ligerant en la defensa d’una Constitució que en el seu moment no va aprovar i que avui caldria renovar per afrontar els nous reptes que té la societat i la dreta catalana intenta dissimular la seva deixadesa i la seva incompetència en el govern, embarcant el país en un procés que no saben ni on porta ni com s’hi arribarà.
Aquesta tensió amaga els vertaders problemes que patim: l’atur, la pobresa, l’increment de les desigualtats, l’enriquiment il·lícit de responsables polítics i les seves famílies, el frau fiscal desorbitat, el control polític dels mitjans de comunicació... Pensen que si ho redueixen tot a un sol problema, els ciutadans oblidarem tota la resta i així en podran treure profit electoral. No entenen que la unitat civil de Catalunya hauria d’estar per damunt dels interessos partidistes. Som un sol poble que pensa diferent i que s’expressa i decideix de manera plural en totes les eleccions. Per cert, més de 40 des de la recuperació de la democràcia.
Uns creuen que els interessos dels catalans es defensen millor amb un estat unitari i fort i altres, que amb més autonomia política i econòmica. Alguns que el federalisme, la unió en llibertat, pot servir per superar l’immobilisme actual i altres, que només amb la separació d’Espanya i creant un nou estat podran afrontar el seu futur. Només les eleccions, lliures i amb totes les garanties legals, donen llum a quina és la vertadera voluntat d’un poble.
Les legítimes confrontacions entre responsables públics s’han de resoldre, doncs, en l’àmbit polític. Dialogant, pactant i acordant i, si cal, cedint. No s’hi val en traslladar la responsabilitat a la ciutadania d’allò que un ha estat incapaç de gestionar. Els ciutadans no tenim perquè pagar aquests plats trencats!
[article publicat al núm 382 de SomGarrigues]