L’ús d’aquesta expressió posa de manifest els valors, normalment materials, d’un lloc o nació. Arreu, hom mínimament culturitzat sap explicar quines són les seves joies. Al nostre país, o a la capital catalana, parlaríem de la Sagrada Família de Gaudí, entre d’altres. I a les Garrigues: quines són les nostres joies tangibles? Les que donen valor cultural d’identitat a la nostra contrada. Seria curiós fer una enquesta per descobrir que a molts de nosaltres aquesta qüestió ens comportaria respondre-la amb certa dificultat.

Aquest fet és un problema per a l’avenç d’estima i de benestar de la comarca, ja que l’arrelament a un lloc passa per tenir ben travats conceptes o valors com aquest. A un ribargorçà, l’enorgulleix el campanar de l’església de Boi-Taüll, sense cap mena de dubte, i així, de ben segur ho aniríem descobrint arreu. Modestament, per a mi, les nostres joies són: les pintures rupestres del Cogul, els Vilars d’Arbeca i l’Espai Macià. Visualitzen la nostra prehistòria, la nostra història i la nostra identitat. Tres puntals, els mínims que permeten sostenir una plataforma. Una plataforma que ens ha d’ajudar a poder impulsar les joies de la corona actuals: recents i amb projecció de futur. Aquestes són: l’oli, el paisatge i la tranquil·litat.

L’oli com a valor de sostenibilitat, de salut i paladar. El paisatge com a valor d’identitat, amb els seus marges i contrastos entre natura verge i conreu, donant una força al territori d’equilibri, de gaudi visual i natural. La tranquil·litat dels nostres pobles, regal que es pot malentendre, però que hom de la ciutat cerca amb desig. Equilibri entre l’esperit i la ment.
Valoritzem-les, cuidem-les i gaudim-ne!

[article publicat al núm 383 de SomGarrigues]