Acabo de veure un reportatge esfereïdor. Diu que en els darrers 30 anys, 130 milions de persones han hagut de fugir del seu país per culpa d’una guerra. Quan de vegades faig ruta per la muntanya em ve al cap la història del pare d’un amic que de petit va haver de travessar cap a França. Anava amb els seus pares i més gent, entre ells, soldats. Per por a ser descoberts ho van fer de nit i en silenci. I la mala fortuna va fer que en passar per un tram fangós perdés una sabata. Al cap dels anys aquest home fa broma i diu que com a mínim va poder tornar i recuperar la pàtria; la sabata, no.

Tornar de l’exili, imagino que deu ser un alleujament tan gran que fa que deixis de preguntar-te coses. Fins i tot deus deixar de somiar-les. Però, quants dels que van marxar a l’exili dels vostres pobles n’han tornat? Em sembla que ningú ha sabut tornar-ne mai, de l’exili. Aquell nen que va perdre la sabata, per sempre, al travessar la frontera, també estava perdent la pàtria per sempre. Afortunadament, però, encara serà a temps de construir-ne una de nova. Petita i completa, com la somiava Pere Quart (Joan Oliver). Com la somiem els que no hem hagut d’anar-nos-en. Tots la començarem de nou el dia 9 del mes que ve.

[article publicat al núm 383 de SomGarrigues]