Del SomGarrigues, en puc escriure molt. Al costat de l’Amèlia Martí, la Lupe Ribot, el Ramon Queralt, l’Albert Valero, el Miquel Àngel Sarrà, la Gemma i l’Anna Farré i l’Elies Bosch, hi vaig ser periodista, fotògraf, comercial, administratiu i repartidor de periòdics. Quan vaig plegar, vaig mantenir-hi el contacte amb els articles d’opinió.

En quinze anys, el Som ha estat molt. Ens ha aportat molt. Per sobre de tot, ens ha regalat un adjectiu: garriguenca. El vaig entreveure a les samarretes de l’Ateneu Popular Garriguenc, però m’hi vaig familiaritzar a les pàgines del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Fa quinze anys, pronunciar garriguenca, per a mi, era quelcom estrany, insòlit. El meu poble, Sarroca, pertanyia al Segrià, i les Garrigues significava allò que un dia havíem estat. Ara, quinze anys després d’haver-la llegida, rellegida, interpretada, reinterpretada, viscuda i reviscuda –la meva dona és arbequina– tantes vegades, ja forma part de mi. I de tots nosaltres, visquem a la dreta o l’esquerra del riu Set. Per molts anys.