L’independentisme del segle XXI és transversal, plural i cívic però sobretot democràtic. És per això que no para de créixer. L’indepententisme català creix perquè les raons per apostar per un estat propi són moltes i molt diverses; la qüestió econòmica, la supervivència cultural, la profundització a nivell democràtic, el dret que tenen els pobles a decidir el seu futur, qüestions històriques, els agravis comparatius amb Espanya...

A dia d’avui no hi ha cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya amb Espanya. En el discurs econòmic és on millor es pot veure de forma clara i rotunda la política colonial que aplica l’Estat espanyol envers Catalunya.
Qui pot defensar que Espanya robi a Catalunya 60 milions d’euros al dia a partir del dèficit fiscal?
Com es pot acceptar i no protestar el fet que a Catalunya només s’inverteixi un 12% del PIB anual quan aportem un 22% del mateix?
Qui pot defensar que els estudiants de Catalunya rebin el 5% de les beques de l’Estat espanyol mentre que els de Madrid en reben un 58%?
Qui pot defensar que el ‘Ministerio de Cultura’ faci una despesa anual de 47 euros per a cada espanyol i de 5 euros per a cada català?
Qui pot defensar que un de cada tres anys el ‘Ministerio de Fomento’ no inverteixi res de res a Catalunya?

Si tinguéssim la independència i la nostra bandera estigués ben penjadeta a la porta de l’ONU, onejant al vent com han de fer totes les banderes, vindria el president Obama i ens diria que ens estima. Que troba esgarrifós que Espanya ens hagi oprimit. Podeu pujar-hi de peus que aniria exactament així.

Si tens bandera existeixes. Ja ningú no et diu que ets un malvat nacionalista. No vindria ningú a dir-nos quin Estatut hem de redactar, aleshores tindríem Constitució. No hi haurien balances fiscals i ningú no ens robaria el que guanyem treballant. Totes les pel·lícules, excepte les V.O., estarien doblades al català. Quan viatjaríem, el nostre passaport seria propi. Si vinguessin a estiuejar a les nostres platges tota la família reial espanyola embarassada i tot el govern en pes, pagarien la seva estada; nosaltres escortaríem i protegiríem, cortesos, les autoritats estrangeres. La xarxa de carreteres, de trens i d’aeroports seria per a la nostra pròpia conveniència.

Ens barallaríem i ens enfrontaríem políticament, però ningú no aniria a plorar a Madrid. Jiménez Losantos deixaria d’incordiar i la COPE cauria en picat. Els nostres quioscos estarien plens de premsa en català. El petroli de Tarragona seria en benefici nostre i a la Unió Europea defensaríem el nostre oli, la nostra fruita i el nostre malmès tèxtil. Amb veu pròpia. I si algú deia de fer una foto a les Açores, trauríem dels nostres arxius -amb els quals tindríem molta cura, un cop recuperats els que ens va incautar el franquisme- la foto Bush-Blair-Aznar i diríem: “veus? al primer l’han premiat, al segon l’han castigat una mica i al tercer l’han fotut al carrer, per ximple”.

Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic, estem perdent l’oportunitat de viure millor.