Des de fa un parell d’anys que Castelldans disposa d’uns horts de lloguer per als veïns que ho desitgin per un preu mòdic que compensa les despeses bàsiques. És una iniciativa que s’ha implantat amb èxit a moltes ciutats, animat pel bon moment del “fer hort”, passatger o no, i un cert repunt de les pràctiques d’autogestió i els productes de proximitat; i ben segur, que hi ha contribuït la crisi econòmica que empeny al “do it yourself” (“fes-ho tu mateix”).

En entorns urbans, la distància mental i física respecte al sòl rústic gairebé fa que iniciatives d’aquest tipus només siguin viables promogudes i gestionades per l’administració però en el món rural, sembla que això, hauria d’aparèixer de manera espontània i sense necessitat de mediadors. Realment no és gaire així, tret de poblacions de tamany molt petit on les interrelacions tan directes ho faciliten. El cert és que en pobles mitjans o grans, les dinàmiques personals i de relació cada cop més s’assemblen al món urbà, ajudat per la tecnologia i la televisió que, per bé o per mal, fan tornar “casolana” a la gent. Quanta gent treballa a fora? O va de casa al tros? O ha deixat d’anar al bar? O fa poca vida al carrer? I encara sort dels col.legis que mantenen el seu rol d’espai de barreja.

Es miri com es miri, el concepte de vida “de poble” que es té externament o, fins i tot, des del lloc estant, ha fet un tomb en dues o tres dècades. Per bé que el tomb en l’àmbit dels materials i de serveis l’ha fet clarament en positiu, en l’àmbit humà s’ha fet més fred. Només cal veure el que costa trobar canalla jugant al carrer, potser un termòmetre dels més fidels, o grups de conversa espontanis. Per això, promoure horts urbans –dits així, per situar-nos, d’alguna manera, en l’àmbit de la promoció pública o social–, encara que d’entrada sembli excèntric al nostre entorn, resulta una bona manera de tornar als orígens. Perquè potser ja no som tan rurals com ens pensem.