Aquesta setmana, l’atenció política del país s’ha bolcat en les conseqüències de la consulta sobre la independència –simplificant-ho al màxim– a Unió Democràtica. Com és de tothom sabut, el resultat entre partidaris i detractors ha dividit per la meitat aquest partit, que a les Garrigues, junt amb el Pallars Jussà, havia tingut un pes força equivalent a l’aliada Convergència dels primers compassos de la democràcia i l’autonomia. D’aquí s’explica el fet que la presidència del Consell recaigués sovint en mans d’Unió, per tal com era norma pactada de la federació, la qual cosa era més aviat excepcional en el context de Catalunya.

També és cert que, en els darrers anys, el pes del partit democristià ha minvat –i igualment ha succeït a les Garrigues, on, de tenir un gruix de militància important, l’ha vista disminuir fins a la trentena actual–, mentre que CDC n’ha mantingut la seva. En canvi, el repartiment de quotes de poder en termes de diputats, senadors i càrrecs diversos, s’ha afermat més o menys proporcionalment entre els dos partits als nivells de fa 30 anys, de manera que ara, per ascendir políticament o accedir a algun càrrec, a través d’Unió es feia drecera. Fins aquí el que, d’una manera o altra, és de cultura popular.

Ara bé, gràcies a la consulta s’han visualitzat tres coses: el pes real de la militància d’UDC versus CDC no és d’una relació de 5 a 1 com es deia, sinó potser de 10 a 1; els avantatges electorals d’alliberar-se del llast de la constant contraposició de Duran i Lleida respecte el procés, i la sobtada aparició d’un 20 o 25 % addicional dels càrrecs ara assignats que qui sap si quedaran vacants, almenys en part. Això, potser no és del tot determinant per a una cúpula que de ben segur ja disposa d’una assegurança de futur, però si que ho és per a un bon gruix de militants de base que actuen de socis de CDC a nivell de poble i comarca. I aquests sí que s’hi juguen coses, o tot. Vénen dies de moviments segurament ben previsibles.