L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) acaba de publicar els indicadors territorials de risc de pobresa i exclusió social, unes dades que es donen a conèixer per primera vegada. La complexitat i ampli abast a l’hora de tractar-les fa que s’hagi treballat amb les de l’any 2012, de manera que amb tres anys hi pot haver hagut variacions. No obstant això, parlen d’una realitat evident, de la qual les Garrigues sobresurt a la llista.

Aquí, una de cada tres persones de 75 anys o més viu sola. Tot i estar inclòs dins dels indicadors d’exclusió social, és aquesta dada realment preocupant? Val la pena pensar-hi, perquè no és el mateix una persona gran que viu sola a Barcelona, on, probablement, el seu entorn social i familiar és més reduït i dispers, que no a qualsevol poble de les Garrigues, on el coixí social, per dir-ho així, és generalment més tou i, per tant, l’autonomia de la persona gran pot ser major. Pot ser que sigui així i no ens haguem de preocupar, certament, però només hi ha una manera d’estar tranquils davant d’aquestes dades: que viure sol sigui un fet voluntari o, si les circumstàncies familiars hi porten, no generem, com a societat, dificultats afegides a aquestes persones. En aquest sentit, la dada de tenir una de les pensions contributives més baixes de Catalunya sí que és per preocupar-nos. I, amb tota seguretat, és tan baixa per la manca de cotització de tantes i tantes pageses o mestresses de casa. Feminització del risc.

La nostra és una comarca que envelleix i, per tant, tota atenció que posem en el benestar a la gent gran mai serà sobrera. Tenim pobles amb pocs serveis, amb poc comerç, amb un transport públic deficient per a gestions quotidianes d’aquells que no disposen de vehicle propi o capacitats per portar-ne, edificis i dissenys urbans no sempre adaptats a dificultats de mobilitat, etc. El marge de millora és molt ampli. Programar activitats lúdiques per a la gent gran està molt bé, perquè el vessant relacional també ajuda molt al benestar emocional de les persones, però cal que tinguem una visió integral de la gent gran. És una inversió de futur, perquè anem cap aquí i, si no hi ha canvis demogràfics significatius, cada cop serà més ampla aquesta franja. Afortunadament, tenim uns serveis socials i mèdics que funcionen, però cal que ens impliquem més tots plegats a fer del dia a dia de les persones grans un dia a dia confortable, agradable, digne, al cap i a la fi.