Espernegar és un verb molt autòcton, molt garriguenc. Vindria a equivaldre a basquejar-se, a moure’s activament per aconseguir alguna cosa o, mirat d’una altra manera, a no deixar-s’ho perdre. Segurament, va lligat a pernada, un fort cop de coça que propinaven abans els animals, mules i cavalls, per espolsar-se de damunt quelcom que els feia nosa.

Espernegar és un verb que s’escau a l’actitud de l’ajuntament del Cogul per no deixar-se perdre l’escola i no passar a engreixar la trista llista de poblacions que l’han vist tancar en el transcurs dels darrers 10 o 15 anys. Només des del 2012, a les Garrigues ja hem vist com no començaven el curs els centres d’Aspa, Almatret, els Torms i els Omellons; i, anteriorment, els de la Floresta, Fulleda, Tarrés, Granyena i el Vilosell. No es tracta de culpabilitzar ningú perquè, en ocasions, l’esforç s’ha fet i no hi ha hagut altra alternativa. Però a vegades, no s’ha fet o no s’ha encertat o no ha estat prou persistent.

En aquest cas, el consistori de la petita població del Cogul ha vist una possibilitat en l’acolliment de refugiats sirians que es destinaran a Catalunya. Més enllà de la lloable finalitat humanitària de la mesura –que o les institucions de més amunt persisteixen i treballen amb insistència o probablement no veurem arribar ningú a les nostres terres–, el consistori s’ha ofert per incorporar una família amb fills que ajudaria a assegurar qui sap si tres, quatre, cinc o sis anys més la vida del seu col·legi (en relació a això, cal fer un incís en el paper crucial que ha jugat la immigració estrangera a les Garrigues, sense la qual, es pot assegurar que hi ha uns quants col·legis que ja no serien on són).

Cal pensar que, fruit de circumstàncies imprevistes, habitualment de caire econòmic, en qüestió de cinc o deu anys hi ha pobles que passen de viure les seues hores més baixes a recobrar un cert dinamisme. En aquests casos, que tenen en comú la característica de no poder-se preveure, comptar amb aquest equipament és determinant, fonamental, i no cal dir que, quan aquest s’ha perdut és gairebé impossible recuperar-lo. Molt pocs casos se’n coneixen a tot el país.

Sovint, als ajuntaments els esforços se centren en qüestions del dia a dia, requeriments inajornables, burocràcia o celebracions diverses. Però dedicar energies a preservar una escola, de ben segur que a llarg i a mitjà termini, és la inversió més rendible que pot fer un alcalde o un regidor i el llegat més valuós que pot deixar.