La Direcció General del Cadastre, depenent del Ministeri d’Hisenda, ha engegat la maquinària administrativa per incorporar qualsevol construcció rural com a subjecte de tributació, és a dir, qualsevol construcció situada al terme, en sòl no urbanitzable. Això inclou multitud de construccions: granges, magatzems, coberts i cabanes de tota mena. Entre aquestes òbviament també cabanes de pedra i de volta (tot i que aquestes darreres, en ocasions potser també passaran desapercebudes a la cartografia atesa la seua prodigiosa integració al paisatge).

És obvi que una activitat econòmica agrícola o ramadera ha de satisfer uns impostos cadastrals (i de fet, ja ho fan) tal com ho fa un taller, una nau o un obrador en sòl urbà. Altra cosa és en quina mesura i proporció ho han de fer si, entre tots, convenim que el sector primari ha de ser discriminat positivament. I si s’escau, perquè estratègicament el país necessita un sector primari fort. Ara bé, que hagi de tributar una construcció tradicional, en molts casos abandonada o en desús, és gairebé una invitació al seu enderrocament. És una contradicció que la mateixa administració que promou la valorització del patrimoni i a vegades, el seu blindatge urbanístic entenent que es tracta d’un actiu del paisatge, per una altra banda, hi imposi un gravamen a la simple existència. En aquest sentit, seria més adequat diferenciar entre aquelles construccions modernes i sovint, impactants, i que per altra banda suposen un element econòmic en actiu, d’aquelles construccions que ja formen part de la història del territori i que n’han esdevingut un element d’interès.

Ja seria hora que l’administració actués com un sol cos perquè certament, hi ha casos com aquest en què el missatge que es dóna al ciutadà ras és, com dèiem, ben contradictori.