Els mitjans d’àmbit comarcal parlem poc del procés sobiranista. Ho acostumem a fer al voltant d’activitats concretes i de dates assenyalades, sobretot posant l’èmfasi en la participació local. Però la qüestió nacional arriba a tots els racons, per això és nacional, perquè afecta tot el país. I ara, per exemple, tenim una diputada garriguenca amb un requeriment judicial sobre la taula per haver permès que al Parlament es debatés sobre el referèndum d’independència.
Les coses es comencen a posar serioses.

L’independentisme ha estat anys nedant en un context de mobilitzacions populars festives, consultes, declaracions i contradeclaracions. Fins a cert punt, el conflicte s’ha viscut des de la distància, sense que es traduís en accions concretes que poguessin notar els ciutadans en el seu dia a dia, més enllà de les decisions polítiques i econòmiques de l’Administració. Ara, si això va de debò, vénen temps de xocs institucionals reals i caldrà patir una mica més del que s’ha fet fins ara. Aquest 2017, amb el referèndum, ha de ser el desllorigador. Per tant, passaran coses.

L’independentisme ja coneix la repressió des de fa anys, però poques vegades havia transcendit o generat empaties més enllà dels cercles reduïts que representava el moviment aleshores. Ara, l’independentisme és molt més gran, també ideològicament més ampli. Té l’avantatge de ser molta més gent i rebre més atenció, però també té el repte de saber teixir solidaritats entre sectors diversos. A la comarca ja hem vist mobilitzacions políticament variades de suport a càrrecs electes de diferent color. Afrontar els embats que vindran amb certa garantia d’èxit passa també per enfortir aquest vessant de solidaritat mútua.