La mort de dos Agents Rurals ha posat de nou el col·lectiu dels caçadors a l'ull de l'huracà. Certament, es tracta d'un fet desgraciat perpetrat per algú que es designa com a caçador. Però a l'hora d'emetre judicis sobre la perillositat d'aquesta pràctica i una colla de derivades tirant a negatives, cal diferenciar a quin tipus de caçador ens referim. Perquè aquest és un món amb una divisió gairebé radical entre aquelles persones, bàsicament locals o amb un estret vincle amb el poble, i aquells que aterren a la comarca una temporada i esdevenen socis d'un vedat durant un, dos, tres anys.

Els primers sovint han heretat l'afició de pares o padrins, solen caçar tota la vida al mateix vedat i se'n coneixen els topalls talment el palmell de la mà. La caça que hi practiquen té més a veure amb el caminar, la paciència i l'adscripció a una colla que amb el nombre de preses abatudes. A part, no deixen de ser uns vigilants del terme perquè acostumen a donar notícia de qualsevol maltempsada que detecten. Els segons, en canvi, vénen atrets per l'abundància de preses, el preu del vedat o l'accessibilitat des del lloc de procedència amb relació a altres zones cinegètiques més apartades (l'Aragó, el Prepirineu...). Aquests no tenen cap incentiu a fer que les poblacions es mantinguin i que l'hàbitat sigui de qualitat, perquè l'any vinent o l'altre seran a un altre redol. Els primers hi seran sempre i saben que de la cura i esma que tinguin -i de la qualitat de l'hàbitat- en depèn directament la caça de l'any següent.

Certament, els caçadors forasters reporten una quantitat d'ingressos ben rebuts i ajuden al manteniment de camins i activitats dels pobles. I no cal dir que també contribueixen a la viabilitat de diferents serveis (bars, restaurants, agrobotigues...). Però cal saber trobar un equilibri entre el nombre i afluència de persones alienes i treballar per fidelitzar més anys aquesta gent i apostar per un perfil més conscient. Malauradament, hi ha vedats que, atrets pels diners, no posen fre i no valoren que el que guanyen per un costat, fàcilment ho poden perdre per l'altre. Com en quasi tot, el terme mitjà és el correcte.