“De sobte un llamp! Tot s’il·lumina. S’arriba a veure una sardina que s’ha perdut. I en la tenebra, sola i perduda, entre perills i tecnocràcia, camina esvelta plena de gràcia una donzella: la democràcia” (Una de por. Ovidi Montllor).

Es veu que l’agència matrimonial no ha acabat de funcionar. Han hagut de tancar. La crisi ja ho té això. Ara, al seu lloc, on de tota la vida hi va haver l’Espona, n’han fet la “Casa del terror”. Desenes de borgenques i borgencs hi fan cua (arriba fins a la Plaça) els dissabtes a la nit. Amb un fred que pela. Es freguen les mans i se saluden: ep, què? Diu un. Pos mira, per aquí. Diu l’altre. A passar una mica de por, no? Hi torna el primer. Home, por, por... Com que ja t’ho saps, algun ensurt, però por, por, ja no en fa...
De fet per dins està igual. Tots aquells que heu passat per l’Espona, és com anar per casa a les fosques. Et coneixes els topalls. L’han condicionat una mica. Han exagerat les teles d’aranya, un parell de moto-serres a les mans d’uns ninots enganxats a la paret. Un llit al fons amb la típica dona despentinada que té espasmes... Un padrí diu que això de la dona despentinada que té espasmes damunt del llit ja ho ha vist a algun antre. Que no sap on, però que li sona molt. A on tens la dona? Li diu. A missa. Respon. Està bé. Torna a dir. Sí, mira, és una altra manera de passar por... Torna a respondre. Calla, mira, ara surt lo noi... Què? Fort avui? Li diu. Bah, justet, justet. Lo de sempre.

En definitiva, que no us venguin la por. Lo diumenge 28 de novembre no es tracta de si ojo! que tornarà a guanyar Montilla, que si Mas ens salvarà de la catàstrofe... L’única cosa que ens traurà d’aquesta absoluta misèria, us ho ben asseguro, és deixar de ser espanyols. Aquest és lo nostre llast. Ser espanyols. Perquè ens ho han fotut tot sempre i ens ho continuen fotent. O sigui que lo dia 28 sigueu valents, voteu independència per sortir-nos-en d’una punyetera vegada.