Rondant els 40 comences a tenir curiositat per saber què és allò que anomenen la "crisi dels 40", al teu entorn ho veus tot igual fins que arriba el moment de jugar el partit contra els més joves, aquell partit de solters contra casats de la festa major.
Comences amb entusiasme jugant de tu a tu, amb aquella supèrbia que et dóna confiar en allò que havies sigut i en l'experiència, però a mesura que passen els minuts et vas adonant que ja no és el mateix que abans. Llavors comences a veure que malgrat els esforços et veus superat en tot moment, el cos ja no et segueix. Tot i això, segueixes entestat a demostrar que no has perdut les habilitats, deixant de banda el joc d'equip, abusant de l'individualisme per mirar de fer la teva jugadeta de lluïment. Ja no et surt res i veus com us supera el joc d'equip dels més joves, semblen més i són per tot arreu. Et vols anticipar i arribes tard a totes les pilotes, només en pots recuperar per error de l'altre i no et queda més remei que començar a jugar fort, abusar del joc físic, si cal algun copet fora de lloc fins al punt de provocar una picabaralla per atemorir el contrari fent el gallet. En cada xoc reclames falta a favor, saps que l'àrbitre és dels vostres i li heu promès unes cervesetes després del partit. Passen els minuts, les cames no responen i no tens el cap clar, seria el moment de demanar el canvi però no ho acceptes i segueixes arrossegant-te esperant aquella oportunitat, un gol de rebot que et doni la satisfacció de sentir-te superior encara que sigui a empentes i rodolons. No arriba, et desesperes i fas una falta fora de lloc, de les que fan mal i que tothom et recrimina, però amb la teva supèrbia li treus importància, ni així, ni a porta buida o en un penal a l'últim minut ets capaç de ficar-la. Bé doncs, acabat el partit toca queixar-te del joc brut i de l'àrbitre, donar-li poca importància, era una costellada, mai reconèixer la derrota.
Vist en perspectiva fent una cervesa després del partit entens això de la "crisi dels 40" i arribes a la conclusió que clarament és un problema d'actitud, això em sona!
Ràpidament em ve al cap el moment polític actual, m'adono que aquesta és l'actitud que està prenent l'Estat espanyol envers Catalunya i arribo a la conclusió que aquella democràcia sorgida de la transició del 78 ara està a la "crisi dels 40". No ha sabut mantenir l'estat de salut, menystenint tothom amb supèrbia, amb abusos constants i descarats fins al punt de no respectar els drets fonamentals dels ciutadans i el pur exercici de la democràcia.
El partit ha començat, l'actitud és clara i veurem fins on és capaç d'arribar. Malgrat el joc brut de les clavegueres, el quasi 80% de ciutadania que volem votar seguirem fent bon joc, en equip, amb fermesa, valentia i amb el somriure propi de l'actitud que ens farà guanyadors del partit que acaba l'1 d'octubre.