El dijous dia 17 d'agost em trobava a la plaça de Catalunya, a la sortida del centre comercial El Triangle, en companyia de la meva família, just al precís moment de l'atemptat terrorista. Com tants altres viananats, estàvem expectants pel que havia succeït a la Rambla. En veure les cares ploroses i desesperades de les persones que venien de la Rambla, ja vam suposar que n'havia passat alguna de molt grossa. El nostre supòsit s'anava confirmant a mesura que arribaven al lloc dels fets els vehicles dels cossos de seguretat i serveis sanitaris, però ho feien a una velocitat realment sorprenent.
De sobte, però, una autèntica multitud de persones va començar a córrer plaça amunt i a refugiar-se als locals que trobava, alhora que els cossos de seguretat anaven acordonant la plaça. Nosaltres, al córrer, vam fer cap al local comercial que vam trobar més proper: la botiga Desigual de l'esmentada plaça, com ho van fer moltes altres persones. El responsable de seguretat de la botiga, en veure-ho, va afanyar-se a acollir-nos i a tranquilitzar-nos, sense cap objecció, ans al contrari! Ell i tots els empleats de la botiga.
A partir d'aquell moment, tots vam assumir el nostre rol. Van abaixar les persianes de l'establiment i els treballadors van posar-se d'acord amb la policia per no deixar-nos sortir fins que el carrer recuperés la normalitat, per poder-hi circular lliurement. Això no va pasar fins al cap de més de tres hores. I, durant tot aquest temps, tots els "refugiats" vam rebre un tracte excel·lent per part de tots els treballadors. Ens van fer anar a la planta soterrani de la botiga, ens informaven de les converses que tenien amb l'exterior (policia) i ens van oferir totes les atencions possibles, van facilitar els telèfons per contactar amb familiars, van permetre carregar els mòbils, ens van deixar acomodar-nos al nostre gust, fent ús del que teníem al nostre abast i, si no, només ens calia demanar-ho. Ningú dels allí presents sabia quant temps ens hi hauríem d'estar, forçosament, és clar. Però les circumstàncies obligaven a viure unes hores en aquelles condicions.
Ara, passats i explicats ja els fets, vull agrair públicament a tot el personal d'aquesta botiga totes les atencions rebudes i, com he dit abans, un tracte, amb una qualitat humana, excel·lent en tot moment. Tant va ser així, que m'ha empès a escriure aquesta carta per manifestar-ho públicament. Quin exemple de solidaritat ens van donar! I, al mateix temps, és també oportú, almenys així ho crec jo, felicitar a la marca Desigual per saber seleccionar els seus treballadors, amb tanta qualitat humana. Els que vam conèixer d'aquest establiment així ho van demostrar. La bona educació és un valor humà que necessita tants suports com se li puguin donar. I aquest és l'objectiu principal d'aquesta carta meva. Mai, ni la meva familia ni jo, ens havíem trobat en una situació com aquella. Les estones de neguit latent, d'una tremenda incertesa, de gran preocupació (tot el que ens arribava pels mòbils ens duia a tenir aquests sentiments) sovintejaven amb el pas del temps....
Però tothom va saber estar a l'alçada de les circumstàncies. Tot un exemple a seguir, la "feina" dels empleats i, també cal dir-ho, la de la marca "Desigual" en l'encert aconseguit. No sé si aquesta carta es publicarà, però espero saber transmetre les bones intencions de la mateixa als responsables de decidir-ho en les meves intencions d'agraïments i felicitacions públiques en un dia especialment difícil per mi i la meva família. Moltíssimes gràcies.
Jaume Porta Josa